Un nou llibre analitza la divulgació com a legitimadora d’idees científiques
Barcelona. L'investigador del CSIC Oliver Hochadel publica "El mito de Atapuerca. Orígenes, ciencia, divulgación", llibre editat per la Universitat Autònoma de Barcelona.
L'obra, que acaba d'arribar a les llibreries, analitza com la divulgació de la ciència acaba legitimant coneixements científics, tot i que aquests últims no estiguin totalment comprovats o acceptats per la comunitat científica. I ho fa basant-se en un projecte, el d'Atapuerca, un exemple emblemàtic d'unió entre recerca i divulgació científica: tan units estan "que en investigar ja es pensa com es divulgarà", diu Oliver Hochadel, historiador de la ciència i científic titular a la Institució Milà i Fontanals del CSIC.
En ciència no totes les troballes es poden demostrar de manera concloent. I molts resultats controvertits poden ser debatuts durant llarg de temps per la comunitat científica sense que hi hagi una posició unànime. Però la divulgació i la comunicació de la ciència s'han convertit, en molts casos, en un inesperat agent per legitimar coneixements, perquè aquests siguin acceptats a nivell social abans que la comunitat científica hagi arribat a un acord sobre ells.
"És un canal per posar idees en marxa a nivell social, cosa que no pots fer en un article científic de" peer-review", explica Hochadel. Així ha passat abans en moltes disciplines, apunta. Com l'etologia a l'inici del segle XX o la teoria de Gaia de Lovelock, que presenta el nostre planeta gairebé com un sistema viu, idees que van circular en els mitjans de comunicació en els anys 70 i 80 abans de ser acceptades en l'àmbit científic.
Les troballes d'Atapuerca han adquirit una ressonància triomfal. En les seves excavacions s'han trobat la major acumulació mundial de fòssils d'homínids, i entre els seus èxits més rellevants hi ha el més antic d'Europa, el primer acte de canibalisme o el que s'ha considerat el primer regal fúnebre del qual hi ha notícia.
No obstant això, interpretar algunes d'aquests troballes com a evidències de canibalisme o com els primers enterraments en la Història, és molt controvertit i encara no hi ha acord entre la comunitat científica internacional. Tampoc n'hi ha sobre l'estatus de l'Homo antecessor.
El més sorprenent, apunta Hochadel, és que a Espanya estem en una espècie de "bombolla". Mentre que aquesta controvèrsia es discuteix a nivell internacional, a Espanya, el poder de la divulgació dels resultats a través dels mitjans i les xarxes ha estat tan gran que no queden indicis d'aquest debat.
I és que, explica l’autor, s'ha aixecat al voltant del jaciment d’Atapuerca una indústria de popularització del coneixement que inclou llibres de divulgació, documentals televisius, exposicions itinerants, un parc arqueològic, el seu propi Museu, i una constant presència, molt ben calculada i pautada, en els mitjans de comunicació espanyols. Una estructura que ha servit per llançar el projecte i validar resultats de manera molt eficaç.
Aquest llibre, amb un coneixement molt detallat de la història de les excavacions i de la seva rellevància científica, un rigorós plantejament de fons i una gran amenitat narrativa, explica la forja d'aquest projecte i els mecanismes que mouen el coneixement científic a la recerca d'un reconeixement generalitzat.
Oliver Hochadel (Bruchsal, Alemanya, 1968), format Alemanya, Irlanda, Suïssa i Àustria té com a principal àmbit d’investigació la interacció entre la ciència i els seus públics al llarg de la història. Durant gairebé vint anys ha exercit també com a periodista científic.