Investigadors del CSIC participen en aquest estudi, que ha permès de conèixer l’evolució de l’escalfament climàtic peninsular des de l’any 1300 i demostra l’elevada variabilitat climàtica que hi ha hagut durant aquest període.
La petita edat de gel, el període fred més important de l’hemisferi nord des de finals del segle XIV fins al XIX, es va allargar a la península Ibèrica del 1300 al 1850, segons revela un nou treball que ha comptat amb la participació dels investigadors de l' de l'Institut de Ciències de la Terra "Jaume Almera" (ICTJA-CSIC) Santiago Giralt i Armand Hernández, i dels científics del Institut Pirenaico d’Ecologia (IPE-CSIC) Fernando Domínguez i José Maria García Ruiz.
La investigació, publicada a la revista Earth Science Reviews, ha estat liderat Marc Oliva, l'investigador Ramón y Cajal del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona. Els resultats, que han permès de reconstruir el clima de la península Ibèrica des de l’any 1300 fins a l’actualitat, posen de manifest l’accentuada variabilitat climàtica durant aquest període i evidencien l’alternança de fases fredes i càlides.
La recerca presenta la síntesi més acurada realitzada fins ara de l’evolució del clima peninsular els darrers 700 anys per contextualitzar aquest període fred i la seva evolució posterior, i es basa en l’anàlisi de diverses fons històriques i registres naturals (comportament de les glaceres, sediments dels llacs, anells dels arbres, etc.).
En l’estudi hi han participat investigadors del Departament d’Història Moderna i del Departament de Geografia de la UB, així com experts del Servei Meteorològic de Catalunya, la Universitat d’Oviedo, el Museu Nacional de Ciències Naturals, la Universitat de Saragossa, la Universitat de Lisboa, la Universitat de Santiago de Compostela, la Universitat de Granada, la Universitat de Valladolid i l’Institut d’Història del CSIC.
Els investigadors de l'ICTJA-CSIC es van encarregar de realitzar la síntesi del que es coneix sobre la Petita Edat del Gel a partir del registre sedimentari dels llacs d'alta muntanya de la Península Ibérica.
El període fred més prolongat dels darrers 10.000 anys
Els resultats de l’estudi han permès descriure l’evolució climàtica peninsular del període conegut com la petita edat de gel, «que és el període fred més prolongat i intens dels darrers 10.000 anys», explica l’investigador Marc Oliva. Els investigadors s’han centrat en l’estudi de les zones de muntanya, les àrees menys afectades per l’activitat humana, i han recopilat i integrat totes les evidències que hi havia sobre el clima dels darrers 700 anys a la península Ibèrica.
Si bé la intensitat del fred i les seves implicacions eren conegudes en altres regions del continent europeu, no se’n coneixia la translació al conjunt de la península Ibèrica ni com havia afectat els ecosistemes naturals. «Una de les novetats principals de l’estudi és demostrar l’elevada variabilitat del clima durant aquesta fase freda amb una major recurrència d’esdeveniments climàtics extrems (onades de fred, nevades, sequeres, inundacions, etc.). Se sabia que era un període més fred que l’actual, però no sabíem que havia tingut tanta variabilitat ni amb tants episodis extrems que tenien repercussions decisives en la vida diària de les societats de l’època», destaca l’investigador.
Episodis d’inundacions extremes com els registrats al llevant peninsular el novembre del 1617 o a la façana atlàntica el gener del 1626 van implicar la pèrdua de collites, la destrucció de camins i ponts, així com greus danys a l’economia. Les recurrents onades de fred comportaven un augment de la mortalitat i fins i tot van determinar canvis en la dieta diària en les societats del nord-oest peninsular. A més, les baixes temperatures sovint anaven acompanyades de nevades que van desencadenar allaus catastròfiques, com la gran nevada del 1888 a Astúries.
Aquest impacte es pot apreciar especialment a través de la gran quantitat de fons documentals d’on s’ha estret la informació climàtica, com per exemple documentació administrativa municipal, dietaris, cròniques, llibres de memòries, expedients d’obres públiques, plànols i mapes o informes de danys per risc climàtic.
Augment tèrmic d’1 °C per causes naturals
L’estudi també ha permès quantificar l’escalfament climàtic i avaluar-ne la magnitud durant els darrers 700 anys. Segons els investigadors, l’augment de temperatura experimentat d’ençà de l’inici de la Revolució Industrial és d’aproximadament 1 °C, el mateix augment que hi va haver per causes naturals des de la fase més freda de la petita edat de gel (1675) fins als episodis finals, que coincideixen amb l’inici de l’activitat industrial humana.
«L’augment tèrmic des de l’inici de l’activitat industrial (1850-2017) és d’aproximadament 1 °C , un augment similar al registrat des de les fases més fredes de la petita edat de gel, al voltant del 1675, fins a l’inici de l’era industrial. En aquest cas, però, l’augment es va produir de manera natural, sense ingerència antròpica, per una sèrie de factors relacionats amb l’activitat solar, erupcions volcàniques, etc.», subratlla Oliva.
Aquests resultats, segons assenyalen els autors, conviden a ser curosos a l’hora de relacionar de manera reduccionista qualsevol fenomen vinculat a la variabilitat climàtica amb el concepte de canvi climàtic. «El clima respon a moltes variables, de les quals no es coneix prou bé quin comportament tenen, i el grau d’incertesa científica es menysté», remarca l’investigador, i ho exemplifica amb la fusió accelerada de les glaceres dels Pirineus: «Els registres naturals ens diuen que les glaceres als Pirineus són un fenomen anòmal en els darrers 10.000 anys, que només n’hi havia hagut en fases molt puntuals. Ha estat més habitual veure uns Pirineus sense gel a l’estiu que no pas que conservin gel de manera permanent. I això ha passat durant mil·lennis en què no hi havia afectació humana sobre el clima. Per tant, la desaparició de les glaceres del Pirineu estaria lligada a l'escalfament natural del final de la petita edat de gel, que al mateix temps estaria potenciat per l'escalfament degut als gasos d'efecte hivernacle lligats a l'activitat humana», conclou.
«Només entenent millor quina és la resposta dels ecosistemes en el passat podem anticipar què pot passar en el futur», acaba Marc Oliva.
Notícia via: Institut de Ciencies de la Terra "Jaume ALmera"
Article de referència:
Oliva; M.; Ruiz-Fernández, J.; Barriendos, M.; Benito, G.; Cuadrat, J. M.; García-Ruiz, J. M.; Giralt, S.; Gómez-Ortiz; A.; Hernández, A.; López-Costas, O.; López-Moreno, J. I.; López-Sáez, J. A.; Martínez-Cortizas, A.; Moreno, A.; Prohom, M.; Saz, M. A.; Serrano, E.; Tejedor, E., Trigo, R., Valero-Garcés, B. i Vicente-Serrano, S. (2018). «The little ice age in Iberian mountains», Earth Science Reviews, 177: 175-208.