És el resultat de més de 10 anys d'investigació i de l'anàlisi d'unes 50.000 peces lítiques de 80 jaciments europeus. Liderat pel CSIC, el treball identifica una ruta marítima per tota la conca Mediterrània i una altra, menys coneguda, terrestre i més septentrional. A través aquestes rutes es van expandir les noves tecnologies vinculades a l'agricultura.
Fa prop de 9.000 anys hi havia dues grans rutes migratòries al sud d'Europa, a través de les quals es van expandir les noves tecnologies vinculades a l'agricultura. Així ho revela una investigació liderada per la Institució Milà i Fontanals d’Investigació en Humanitats (IMF) del CSIC, a Barcelona, i publicada a la revista PLOS ONE. El treball reconstrueix les rutes de migració de la Mediterrània gràcies a l'estudi de les primeres falçs de sega neolítiques.
Liderat pels arqueòlegs de la IMF-CSIC Niccolò Mazzucco i Juan F. Gibaja, l'estudi identifica una primera ruta marítima per la Mediterrània, que va des dels Balcans fins a la península Ibèrica i per la qual es movien grups de població des del 6700 aC , i una altra menys coneguda i més septentrional a través de l’Adriàtic, per la qual van començar a migrar al 5500 aC "Quan migraven", expliquen els autors, "aquests pobladors també portaven amb ells noves tecnologies i noves idees".
Els resultats aporten nova llum sobre la difusió del Neolític i de les primeres tècniques agrícoles al llarg de la Mediterrània, des del Mar Egeu fins a les costes atlàntiques portugueses. Aquest període, en el qual va tenir lloc l'aparició de l'agricultura i la ramaderia, està considerat com el més revolucionari de la història de la humanitat.
En el treball també hi participen científics de CNRS, de la Universitat Lliure de Brussel·les i del Museu delle Civiltà de Roma.
Dues rutes, dos tipus de falçs
"La ruta marítima anava des dels Balcans, passava pel sud d'Itàlia i el golf de Lleó, i arribava fins al sud de la península Ibèrica cap al 5300 a.C. En aquesta via, els grups d'agricultors tenien unes falçs corbes, amb petites dents de sílex inserits en un mànec de fusta, que s'anaven substituint amb l'ús i formaven un tall dentat", explica Mazzucco.
La segona ruta, fins ara molt poc coneguda, sortia dels Balcans i passava successivament per l'Adriàtic, el nord d'Itàlia i el sud de França, fins arribar a la península Ibèrica, especialment al llarg de tota la part septentrional, cap al 5200 aC "En aquesta segona via", afegeix Mazzucco, "els estris de sega que es van difondre es caracteritzaven per tenir làmines de sílex més amples i llargues que les primeres falçs. Aquest tipus de làmines es produïen a través de processos de manufactura més complexos i, a mesura que es desgastaven, s’afilaven amb petits cops".
50.000 peces de 80 jaciments
El treball és el resultat de més de deu anys d'investigació i de l'estudi de prop de 50.000 peces lítiques de 80 jaciments de països europeus com Grècia, Itàlia, França, Espanya i Portugal, datats entre els anys 7000 i 5000 a.C. Entre ells hi ha jaciments emblemàtics com el de Knosos, a Creta (Grècia), del qual s'han estudiat les primeres fases d'ocupació ⎯molt abans de la construcció del palau minoic⎯, l'assentament lacustre de La Draga, a Banyoles (Girona), i el subaquàtic de la Marmotta (Roma).
Les condicions excepcionals de conservació d'aquests dos últims jaciments han permès la preservació d'útils complets, en els quals s'ha pogut analitzar les parts de fusta i fins i tot les resines emprades per fixar les peces lítiques. A la resta de jaciments, l'estudi s'ha focalitzat sobre aquelles peces de pedra, més de 1.500, que van formar part de falçs neolítiques. L'anàlisi de les empremtes microscòpiques documentades en aquestes falçs ha permès descobrir de quina forma van ser elaborades i utilitzades, així com la gestió de la sega en relació a la maduresa dels cereals o l'ús que anava a fer-se de les llavors i de les tiges.
El treball revela quines van ser les primeres falçs que els colons neolítics van difondre a la Mediterrània, la seva distribució geogràfica i com van evolucionar al llarg del temps, com a resultat de les adaptacions dels grups de migrants als territoris recentment ocupats. "A partir d'una peça lítica, podem reconstruir com eren, quina forma tenien, com havien estat usades i per a quin tipus de cultiu, normalment blat o ordi", detalla Joan Gibaja.
"Generalment, l'estudi de la difusió de l'agricultura s'ha abordat a través de l'anàlisi de les llavors dels cereals conreat ja que, en els jaciments arqueològics, es recuperen una àmplia varietat de llavors. Però aquesta variabilitat és producte de factors molt diversos, com les condicions ambientals i l'adaptació de l'cereal cultivat a una zona climàtica, i per això resulta més difícil identificar rutes de dispersió a partir de l’estudi de les llavors. En canvi, l'anàlisi de les peces lítiques permet aportar nova informació donat que, per la seva naturalesa mineral, aquestes peces solen conservar-se millor i habitualment són fàcils de trobar i detectar en una excavació arqueològica. El seu estudi ens ha permès resseguir el camí de les comunitats neolítiques des d'una perspectiva diferent", afegeix Gibaja.
Mazzucco N, Ibáñez JJ, Capuzzo G, Gassin B, Mineo M, Gibaja JF (2020) Migration, adaptation, innovation: the spread of Neolithic harvesting technologies in the Mediterranean. PLOS ONE, 10.1371/journal.pone.0232455 https://journals.plos.org/plosone/article?id=10.1371/journal.pone.0232455