Un equip de científics ha identificat un cos de sediments que podria haver-se originat durant la gran inundació que va posar punt i final a la Crisi Salina del Messinià. Els sediments van ser transportats per un enorme corrent d'aigua i van quedar dipositats al voltant d'un volcà submarí. Fins al moment s'havien trobat els efectes erosius de la inundació en el fons marí, però en els últims anys s'han localitzat alguns dels llocs on van poder emplaçar-se aquestes roques.
Sota les aigües del Mar d'Alborán, i arrecerats en un dels vessants d'un edifici volcànic submarí, s’hi troba un cos de sediments que s'hauria acumulat durant una gran inundació ocorreguda fa 5,3 milions d'anys que va reomplir la conca d'un mar Mediterrani parcialment dessecat. Aquests sediments són els nous candidats a incorporar-se a la llista de les noves evidències trobades en els últims anys de l'anomenada inundació del Zanclià, segons un article publicat a la revista Earth-Science Reviews.
El nou treball revisa les recents troballes publicades fins al moment que sustenten la hipòtesi d'una megainundació que va posar punt i final a la Crisi de Salinitat del Messinià, un esdeveniment ocorregut fa uns 6 milions d'anys durant el qual el Mar Mediterrani va quedar aïllat de l'Oceà Atlàntic i es va convertir en una salina gegant.
"Els sediments que hem identificat són compatibles amb una gran inundació a través de l’Estret de Gibraltar. Es tracta d'un cos de sediments allargat que es va acumular a sotavent de la inundació gràcies a la protecció que va exercir l'edifici volcànic davant la força del flux d’aigua que, provinent de l'Oceà Atlàntic, entrava a la conca mediterrània", explica Daniel García-Castellanos, investigador de l'Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera del CSIC (ICTJA-CSIC) i primer autor de l'article.
Segons els investigadors, aquesta acumulació de sediments té un gruix màxim de 163 metres, s'estén al llarg d'uns 35 km i té uns 7 km d'amplitud. La identificació d'aquest conjunt de materials ha estat possible gràcies a les imatges obtingudes mitjançant la reflexió d'ones sísmiques al fons de la Mar d'Alborán. En aquestes imatges, els autors de l'estudi van detectar-hi una sèrie de reflectors estratificats caòtics i discontinus situats entre les capes sedimentàries miocèniques i pliocéniques. A més, aquests sediments estan disposats en paral·lel a un canal erosiu identificat l'any 2009 al fons de la Mar d'Alborán.
Aquest canal, d'uns 390 km de longitud, s'estenia des del Golf de Cadis fins a la Conca d’Algèria, passant per l'Estret de Gibraltar. El canal hauria estat excavat per l'entrada massiva d'aigua provinent de l'Oceà Atlàntic un cop va quedar restablerta la connexió amb el Mar Mediterrani a través de l'Estret de Gibraltar fa uns 5 milions d'anys.
A l'entrar a la Conca d'Alborán, el canal es va dividir en dos per salvar els accidents topogràfics que trobava al seu pas. Un d'aquests obstacles hauria estat aquest volcà al voltant del qual es van anar acumulant els sediments identificats ara.
Més evidències a la Mediterrània Oriental
Aquests sediments localitzats al Mar d'Alborán se sumen a la resta d'evidències trobades i publicades en els últims anys que sustenten la hipòtesi d’una inundació de grans proporcions i que queden recollides també en el present article.
El Canó Submarí de Noto, ubicat a l'enorme escarpament submarí de Malta, i un conjunt de sediments d'uns 800 metres de gruix situats a l'est d’aquest canó són dues de les proves a favor de la hipòtesi de la inundació recollides pels autors de l'article. Les dos evidències van ser l'objecte d'estudi d'un article publicat a Scientific Reports el 2018.
Malgrat totes les evidències recollides en aquest treball, Daniel García-Castellanos es mostra cautelós. "Deu anys després de publicar les primeres observacions que apuntaven a la inundació del Zanclià seguim trobant evidències, però no són concloents. Gairebé tot el que s'ha comentat en aquest nou article pot tenir altres interpretacions possibles i abans de convèncer la comunitat científica serà necessari que hi hagi d’altres estudis que reconsiderin la hipòtesi des d'angles diferents".
El treball ha comptat amb la participació d'investigadors de la Universitat de Malta, de l'Helmholzt Centre for Ocean Research (GEOMAR), de l'Institut de Ciències del Mar del CSIC (ICM-CSIC), de l'Istituto Nazionale di Oceanografia e di Geofísica Sperimentale (OGS ) i de la Universitat de Sevilla.
Article de referència
Garcia-Castellanos, D., Micallef, A., Estrada, F., Camerlenghi, A., Ercilla, G., Periáñez, R., & Abril, J. M. (2020). The Zanclean megaflood of the Mediterranean - Searching for independent evidence. Earth-Science Reviews, 201, 103061. https://doi.org/10.1016/j.earscirev.2019.103061
Notícia via Institut de Ciències de la Terra 'Jaume Almera'